17 L’arbre que has vist créixer i fer-se fort, tant que la seva alçada arribava al cel i es veia des de tota la terra,
18 que tenia un brancatge magnífic i fruits abundosos que podien nodrir tothom, amb una ombra sota la qual s’acollien els animals feréstecs i amb branques on els ocells feien nius,
19 ets tu, oh rei. T’has fet gran i fort, fins que la teva grandesa ha arribat al cel i el teu domini s’ha estès d’un cap a l’altre de la terra.
20 »Has vist també, oh rei, que un dels sants àngels vigilants baixava del cel i deia: “Abateu l’arbre i destrosseu-lo, però deixeu-li a terra les arrels amb la soca, lligada amb cadenes de ferro i de bronze enmig de l’herba del camp. Quedarà xop de rosada i s’alimentarà com les bèsties del camp, fins que hauran passat set anys.”
21 »La interpretació, la decisió de l’Altíssim sobre el rei, el meu senyor, és aquesta:
22 Et trauran d’enmig dels homes i viuràs amb animals feréstecs; t’alimentaran d’herba com els bous i aniràs xop de rosada; així passaran set anys, fins que reconeguis que l’Altíssim és l’amo dels reialmes humans i que els dóna a qui vol.
23 I l’ordre de deixar les arrels amb la soca de l’arbre, vol dir que el regne et serà retornat tan aviat com reconeguis que el Déu del cel és l’únic amo.