20 A trenc d’alba es va llevar i se n’anà de pressa a la fossa dels lleons.
21 Quan era a la vora, va cridar Daniel i li preguntà amb veu adolorida:– Daniel, servent del Déu viu, ¿el Déu que tu adores cada dia t’ha pogut salvar dels lleons?
22 Llavors Daniel va parlar al rei. Li va dir:– Que el rei visqui per sempre!
23 El meu Déu ha enviat el seu àngel a cloure la gola dels lleons i no m’han fet cap mal. Ell sap que sóc innocent i que no he comès res de mal contra tu, oh rei.
24 El rei se’n va alegrar molt i ordenà que traguessin Daniel de la fossa. El van treure i no li van trobar ni una sola ferida, perquè havia confiat en el seu Déu.
25 Després el rei va ordenar que portessin aquells homes que havien acusat Daniel i els tiressin a la fossa dels lleons amb els seus fills i les seves dones. Encara no havien tocat a terra, que els lleons els van clavar les urpes i trituraren tots els seus ossos.
26 Llavors el rei Darius va escriure aquesta carta a la gent de tots els pobles, nacions i llengües que habiten arreu de la terra:– Us desitjo molta pau!