2 – Fill d’home, digues al faraó, rei d’Egipte, i a la seva gent:»“A qui t’assembles,tu que ets tan gran?
3 A un xiprer, a un cedre del Líban,de bell brancatge i d’ombra espessa,tan alterós que el seu cimalarribava a frec dels núvols.
4 Les aigües profundes l’engrandien;el gran oceà el feia créixer,corrien les aigües abismalsper l’indret on era plantati els seus canals regaventots els arbres del camp.
5 Per això s’havia fet més altque tots els altres arbres;el seu brancatge s’havia espessit,s’havien estès les seves branques,de tanta aigua com hi arribava.
6 Niaven a les seves branquesocells de tota mena,sota el seu brancatgecriaven totes les bèsties dels camps,i una multitud de nacionss’acollia a la seva ombra.
7 Eren magnífiques la seva grandàriai l’extensió del seu ramatge,perquè enfonsava les arrelsdins les aigües del gran oceà.
8 En el jardí de Déu,cap cedre no el sobrepujava,cap savina no es podia compararal seu brancatge,cap plàtan no era semblanta una sola de les seves branques:cap arbre del jardí de Déuno l’igualava en bellesa.