2 La raó era que aquests pobles no havien acollit els israelites amb menjar i aigua; a més, Moab havia llogat Balaam perquè els maleís, si bé el nostre Déu va canviar la maledicció en benedicció.
3 Així, doncs, quan els israelites hagueren escoltat la lectura de la Llei, van bandejar de la comunitat tots els estrangers.
4 «Un quant temps abans, el sacerdot Eliaixib, encarregat de les estances del temple del nostre Déu, com que era parent de Tobià,
5 havia posat a la seva disposició una gran estança. Fins llavors, en aquesta cambra s’hi dipositaven la farina per a les ofrenes, l’encens, els utensilis del temple, el delme del blat, del vi novell i de l’oli que segons la Llei corresponia als levites, als cantors i als porters, i la part que se’n reservava per als sacerdots.
6 »Mentre passava tot això, jo no era a Jerusalem, perquè l’any trenta-dos del regnat d’Artaxerxes, rei de Babilònia, havia tornat prop del rei. Però al cap d’algun temps, amb el permís del rei,
7 vaig tornar a Jerusalem. Aleshores em vaig adonar del mal que havia fet Eliaixib, el qual havia cedit a Tobià un magatzem que donava als atris del temple.
8 Això em va disgustar molt i vaig llançar fora de l’estança tot el que pertanyia a Tobià.