13 ¿esperaríeu fins que fossin grans? ¿Per ells renunciaríeu a casar-vos? No, filles meves! El meu destí és més amarg que el vostre: la mà del Senyor s’ha girat contra mi.
14 De bell nou esclataren en plors. Orpà va besar la sogra per acomiadar-se’n, però Rut no se’n volgué separar.
15 Noemí li va dir:– Mira, la teva cunyada ha tornat al seu poble i als seus déus. Fes com ella, torna-te’n a casa!
16 Però Rut contestà:– No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu.
17 On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar; i si no és així, que el Senyor em faci caure al damunt tota mena de mals!
18 En veure Noemí que Rut s’entossudia a anar amb ella, no va insistir més.
19 I se n’anaren plegades fins que van fer cap a Betlem. La seva arribada va commoure tot el poble, i les dones exclamaven:– Però, no és Noemí?