15 Noemí li va dir:– Mira, la teva cunyada ha tornat al seu poble i als seus déus. Fes com ella, torna-te’n a casa!
16 Però Rut contestà:– No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu.
17 On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar; i si no és així, que el Senyor em faci caure al damunt tota mena de mals!
18 En veure Noemí que Rut s’entossudia a anar amb ella, no va insistir més.
19 I se n’anaren plegades fins que van fer cap a Betlem. La seva arribada va commoure tot el poble, i les dones exclamaven:– Però, no és Noemí?
20 Ella els responia:– No em digueu Noemí; digueu-me Marà, perquè el Totpoderós m’ha omplert d’amargor.
21 Me’n vaig anar d’aquí amb les mans plenes i el Senyor m’hi ha fet tornar amb les mans buides. Per què, doncs, em dieu Noemí si el Senyor m’ha afligit, si el Totpoderós m’ha humiliat?