17 On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar; i si no és així, que el Senyor em faci caure al damunt tota mena de mals!
18 En veure Noemí que Rut s’entossudia a anar amb ella, no va insistir més.
19 I se n’anaren plegades fins que van fer cap a Betlem. La seva arribada va commoure tot el poble, i les dones exclamaven:– Però, no és Noemí?
20 Ella els responia:– No em digueu Noemí; digueu-me Marà, perquè el Totpoderós m’ha omplert d’amargor.
21 Me’n vaig anar d’aquí amb les mans plenes i el Senyor m’hi ha fet tornar amb les mans buides. Per què, doncs, em dieu Noemí si el Senyor m’ha afligit, si el Totpoderós m’ha humiliat?
22 Així fou com Noemí, amb la seva nora Rut, la moabita, retornà dels camps de Moab. Van arribar a Betlem quan tot just començava la sega de l’ordi.