2 »– Ets just, Senyor, i són justes totes les teves obres. Ets bondadós i recte en tot el que fas. Tu ets el jutge del món.
3 I ara, Senyor, mira’m i recorda’t de mi. Però no em demanis comptes de les faltes voluntàries o involuntàries que els meus avantpassats o jo mateix hem comès contra tu.
4 Havíem desobeït els teus manaments, i tu has permès que fóssim lliurats al saqueig, a la deportació i a la mort. Som la riota, l’escarni, les enraonies de totes les nacions on ens has dispersat.
5 Per això és ben recta la teva decisió de tractar-me així per tots els meus pecats. Perquè nosaltres no hem complert els teus manaments ni hem estat fidels a la teva presència.
6 I ara tracta’m com et sembli millor; mana que em sigui presa la vida; vull ser tret d’aquesta terra i tornar-me terra. Més em val morir que no pas viure. M’he sentit massa ultratges, no puc suportar tanta tristesa. Senyor, fes-me sortir d’aquesta angoixa. Deixa’m anar al repòs etern. No em retiris el teu favor! Sí, més em val morir que haver de viure amb tanta angoixa i haver de sentir aquests ultratges.»
7 Aquell mateix dia, a Ecbàtana de Mèdia, Sara, filla de Ragüel, també es va sentir ultratjada per una de les minyones del seu pare.
8 Sara havia estat donada a set marits, i a tots set els havia mort el malvat dimoni Asmodeu abans que s’unissin a ella complint el deure conjugal. La minyona li havia dit:– Ets tu, qui mates els teus marits! Has estat donada a set i no et pots dir dona de cap!