18 Llavors la mare es va posar a plorar, tot dient a Tobit:– Per què l’has hagut de fer marxar, el meu fill? Ell era el bastó que ens sostenia, i sempre el teníem al nostre costat.
19 Tant de bo no ens vinguessin més diners si, a canvi de perdre’ls, recobréssim el nostre fill!
20 Ja en teníem prou per a viure amb el que el Senyor ens donava!
21 Tobit li va dir:– No t’hi capfiquis. El nostre fill se’n va amb salut, i amb salut tornarà a casa. Els teus propis ulls el veuran el dia que torni sa i estalvi.
22 No t’hi amoïnis, dona. No passis ànsia per ells. Un àngel bo l’acompanya: tindrà un viatge feliç i tornarà amb bona salut.
23 Llavors Anna parà de plorar.