3 Entraràs en un país que regalima llet i mel. Però jo no us hi acompanyaré, perquè sou un poble que va a la seva, i encara us exterminaria pel camí.
4 En sentir el poble aquestes paraules tan dures, s’entristí de tal manera que es vestiren de dol: ningú no es posava vestits de festa.
5 Perquè el Senyor havia manat a Moisès que digués als israelites: «Ets un poble que va a la seva. Si jo t’acompanyés uns moments, t’exterminaria. Treu-te els vestits de festa i veuré què faig amb tu.»
6 I d’ençà que se n’anaren de la muntanya de l’Horeb, els israelites no es tornaren a vestir de festa.
7 A cada etapa, Moisès plantava la tenda a una certa distància del campament. Li havia donat el nom de «tenda del trobament». Tothom qui volia consultar el Senyor sortia cap a la tenda del trobament, que era fora del campament.
8 Cada vegada que Moisès sortia del campament per anar a la tenda, tot el poble s’aixecava; tothom es quedava dret a l’entrada de la seva pròpia tenda i seguia Moisès amb la mirada fins que el veien entrar a la tenda.
9 Tan bon punt Moisès hi entrava, la columna de núvol baixava i es quedava a l’entrada de la tenda: era el moment en què el Senyor parlava amb Moisès.