1 Just al moment que en el temple de Déu a Jerusalem oferien l’encens del capvespre, Judit es va prosternar amb el front a terra, es va cobrir de cendra el cap, deixà al descobert la roba de sac que duia a sota i clamà al Senyor amb totes les forces:
2 – Senyor, Déu del meu pare Simeó! Tu vas posar-li l’espasa a la mà perquè es vengés dels estrangers que havien pres l’honor a la seva germana, verge encara, despullant-la sense vergonya i violant-la ignominiosament. Tu havies dit: Això és intolerable! Però ells ho van fer, tanmateix!
3 Per això vas portar els seus magnats a una mort sagnant, i el seu llit, envilit pel seu engany, amb engany va quedar amarat de sang: vas fer morir els servents amb els senyors, i els senyors en els seus mateixos trons.
4 Vas abandonar les seves dones al pillatge, les seves filles, al captiveri, i tots els seus béns foren repartits com a botí entre els teus fills estimats. Ells, encesos de zel per tu i sentint fàstic de la infàmia que havia tacat la seva sang, havien demanat el teu auxili.»Senyor, Déu meu, escolta també aquesta viuda!
5 Tu fas les coses d’abans, les d’avui i les que vindran després. Tu decideixes el present i el futur, i tot es compleix com ho tenies pensat.
6 Els teus determinis es presenten davant teu i diuen: “Aquí ens tens!” Estan a punt els teus propòsits, coneixes des de sempre les teves decisions.