2 Aquells homes sense llei que estaven segurs de dominar el teu poble sant, ara s’havien tancat a casa, presoners de les tenebres, encadenats a una nit inacabable, privats de la teva eterna providència.
3 I quan es pensaven que el vel espès de l’oblit amagaria els seus pecats ocults, es van dispersar, víctimes d’un temor esgarrifós i d’al·lucinacions que els trasbalsaven.
4 Ni el racó que els aixoplugava no els defensava de la por: uns sorolls aterridors retrunyien pertot al seu voltant, mentre apareixien espectres tètrics amb cares llòbregues.
5 El foc no tenia prou força per a fer llum, ni tampoc la lluïssor espurnejant dels estels no gosava il·luminar aquella nit esgarrifosa.
6 Tan sols se’ls anava apareixent una foguera que s’encenia tota sola i que els omplia de terror. I quan desapareixia aquella visió, l’esgarrifament que tenien els feia veure les coses encara amb més por.
7 Els artificis de la màgia resultaven ser impotents i les seves pretensions de conèixer es desfeien en un ridícul complet.
8 Els qui havien assegurat que podien allunyar dels esperits malalts l’angoixa i el neguit, ara emmalaltien d’una por que feia riure.