1 Un cop closos aquests tractats entre Lísies i els jueus, Lísies se’n tornà cap al rei, mentre els israelites es dedicaven al conreu dels camps.
2 Però els governadors de la regió, Timoteu, Apol·loni, fill de Genneu, Hierònim i Demofont, com també Nicànor, cap dels mercenaris xipriotes, no els deixaven viure tranquils i en pau.
3 Els habitants de Jafa van cometre una acció realment criminal. Com a prova per aparentar que no duien cap mala voluntat contra els jueus que vivien enmig d’ells, van convidar-los amb dones i fills a pujar en unes barques que ells mateixos havien preparat.
4 Com que es tractava d’un decret oficial de la ciutat, els jueus, sense maliciar res, van acceptar la invitació per demostrar que volien viure en pau. Però quan foren en alta mar, els van tirar al fons. Almenys eren dues-centes persones.
5 Quan Judes es va assabentar d’aquest acte de crueltat contra els seus compatriotes, va donar ordres als seus homes.
6 I, després d’invocar Déu, jutge just, va marxar contra els assassins dels seus germans. De nit va calar foc al port, va incendiar les naus i passà a tall d’espasa els qui s’hi havien refugiat.
7 Després, com que les portes de la ciutat estaven tancades, es va retirar, però amb la intenció de retornar per exterminar tota la població de Jafa.
8 En saber que els habitants de Jàmnia volien eliminar de la mateixa manera els jueus que hi residien,
9 els va atacar de nit i va incendiar el port amb tota la flota. La resplendor de les flames es veia des de Jerusalem, a uns quaranta-cinc quilòmetres de distància.
10 Judes i els seus homes se’n van anar de Jàmnia per marxar contra Timoteu. Encara no havien fet uns dos quilòmetres, que els van caure al damunt més de cinc mil àrabs amb uns cinc-cents genets.
11 El combat fou aferrissat, però els de Judes van assolir la victòria gràcies a l’auxili de Déu. Els nòmades, en veure’s derrotats, van demanar a Judes la pau i es van comprometre a procurar-li bestiar i a prestar-li els serveis que necessités.
12 Judes comprengué que realment li podrien ser útils en moltes coses i s’avingué a fer la pau amb ells. Un cop s’hagueren donat la mà, els àrabs se’n tornaren a les seves tendes.
13 Judes va atacar també una ciutat fortificada que es deia Casfo. Protegida amb fossats i amb muralles tot al volt, era poblada per una barreja de gent de diverses nacions.
14 Els de dintre estaven refiats de les muralles inexpugnables i de les reserves de queviures; per això tractaven molt grollerament els homes de Judes i afegien als insults contra ells blasfèmies i paraules que no es poden pronunciar.
15 Però Judes i els seus homes van invocar el gran sobirà de l’univers, que sense ariets ni màquines de guerra havia enderrocat Jericó en temps de Josuè. Després van assaltar furiosament la muralla
16 i, per voler de Déu, s’apoderaren de la ciutat. El carnatge fou indescriptible, fins al punt que l’estany que és a tocar de la ciutat, d’uns quatre-cents metres d’ample, semblava ple de la sang que s’hi havia escolat.
17 Des de Casfo, Judes i els seus van recórrer uns cent quaranta quilòmetres fins a arribar a Càrax, on viuen els jueus anomenats tobians.
18 No hi van trobar Timoteu, perquè ja s’havia retirat d’aquells indrets sense cap mena de resultat, tot i que havia deixat una guarnició realment molt forta en un punt determinat.
19 Dositeu i Sosípatre, oficials del Macabeu, van atacar i exterminar els soldats que Timoteu havia deixat a la fortalesa, més de deu mil homes.
20 Després el Macabeu va dividir les seves tropes en batallons, va designar els oficials que els havien de comandar i es llançà contra Timoteu, que disposava d’una força de cent vint mil soldats d’infanteria i dos mil cinc-cents de cavalleria.
21 Quan Timoteu va saber que Judes s’acostava, va evacuar les dones i els infants amb tots els bagatges cap a un indret anomenat Carnaim. Era un lloc inexpugnable i inaccessible, ja que tots els passos que hi conduïen eren molt estrets.
22 Així que aparegué el primer batalló de Judes, el pànic s’apoderà de l’enemic, un pànic que es convertí en terror quan es va manifestar el Déu que tot ho veu. I emprengueren la fugida en totes direccions, ferint-se entre ells i traspassant-se amb la punta de les espases.
23 Judes els va perseguir implacablement fins a aniquilar tots aquells criminals. I en va matar uns trenta mil.
24 El mateix Timoteu va caure en mans dels soldats de Dositeu i Sosípatre. Però ell, amb molta astúcia, els demanava que el deixessin anar sa i estalvi, ja que afirmava que tenia en poder seu els pares i germans de molts jueus, els quals segurament serien executats.
25 Després que hagué garantit amb moltes paraules el seu compromís de retornar-los incòlumes els parents, el van deixar anar per salvar els seus germans.
26 Judes marxà contra Carnaim i el seu temple d’Atàrgatis i va degollar-hi vint-i-cinc mil persones.
27 Després d’infligir a l’enemic aquesta terrible desfeta, Judes va encaminar el seu exèrcit contra Efron, ciutat fortificada on vivia gent de nacions molt diverses. Joves robustos havien pres posicions davant la muralla i lluitaven valerosament. Dins la ciutat hi havia nombrosos ginys de guerra i una gran quantitat de projectils.
28 Però, després d’invocar el Senyor, que esclafa amb força les formacions enemigues, es van fer amos de la ciutat i deixaren estesos uns vint-i-cinc mil dels seus habitants.
29 D’allí van emprendre la marxa contra Escitòpolis, a uns cent deu quilòmetres de Jerusalem.
30 Però els jueus que s’hi havien establert van donar testimoni del bon tracte que rebien dels habitants de la ciutat i del seu comportament humanitari en temps de calamitat.
31 Judes i els seus van mostrar el seu agraïment i exhortaren la gent de la ciutat a mantenir sempre aquests bons sentiments amb els jueus. Després van tornar a Jerusalem quan faltava ben poc per a la festa de Pentecosta.
32 Passada la festa de Pentecosta, Judes i els seus homes es llançaren contra Gòrgies, el governador d’Idumea.
33 Gòrgies va sortir-los al pas amb tres mil soldats d’infanteria i quatre-cents de cavalleria.
34 En la batalla que lliuraren, van caure alguns jueus.
35 Un tal Dositeu, cavaller valerós del grup de Bacènor, havia agafat Gòrgies per la capa i l’estirava amb tota la força amb la idea de capturar viu aquell malvat. Però un cavaller traci envestí Dositeu i li va tallar tot el braç fins a l’espatlla. Així Gòrgies pogué escapar-se i es refugià a Mareixà.
36 Pel seu costat, els soldats d’Azaries feia molt de temps que lluitaven i estaven esgotats. Llavors Judes suplicà al Senyor que demostrés que era el seu aliat i que els guiés en la batalla.
37 I, entonant en la llengua materna el crit i els himnes de guerra, es va llançar per sorpresa contra els soldats de Gòrgies i els obligà a fugir.
38 Judes va reunir l’exèrcit i es dirigí a la ciutat d’Adul·lam. Com que estava a punt de començar el dissabte, es van purificar segons el costum i van celebrar el dissabte allí mateix.
39 L’endemà, Judes i els seus van veure que era urgent recollir els cadàvers dels qui havien caigut en la batalla i enterrar-los al costat dels seus parents en els sepulcres familiars.
40 Però sota els vestits de cada un dels morts van trobar-hi objectes consagrats als ídols de Jàmnia. Ara bé, la Llei prohibeix als jueus de conservar aquests objectes. Així, doncs, tots van poder veure amb claredat la raó per la qual havien caigut en la batalla.
41 Tots van lloar els designis del Senyor, jutge just que revela les coses amagades.
42 Després li van adreçar súpliques demanant que esborrés completament el pecat que havien comès aquells homes. El valerós Judes va exhortar la tropa a guardar-se nets de culpa, ara que havien vist amb els propis ulls les conseqüències del pecat dels qui havien caigut en la batalla.
43 Judes va fer una col·lecta entre tots i cada un dels seus homes i va recollir dues mil monedes de plata, que envià a Jerusalem per oferir un sacrifici pel pecat. Un gest bell i noble, inspirat en el pensament de la resurrecció.
44 En efecte, si no hagués esperat que els caiguts en la batalla un dia ressuscitarien, hauria estat superflu i ridícul de pregar pels difunts.
45 Judes pensava, a més, que els qui han mort piadosament tenen reservada una magnífica recompensa. Pensament sant i piadós! Per això va fer el sacrifici d’expiació pels morts, perquè fossin alliberats del pecat.