1 Quan Nicànor va saber que Judes i els seus homes es trobaven per terres de Samaria, decidí d’atacar-los sense córrer cap risc, en dissabte, el dia de descans.
2 Els jueus que ell havia obligat a acompanyar el seu exèrcit li deien:– Això no! No els facis morir d’una manera tan brutal i salvatge! Respecta el dia que ha estat honorat i especialment santificat per aquell qui tot ho veu.
3 Aquell gran criminal va preguntar:– Hi ha al cel cap sobirà que hagi manat d’observar el repòs del dissabte?
4 Ells li van respondre:– El sobirà del cel és el Senyor, el vivent, que ha manat de respectar el dia setè.
5 Ell replicà:– Doncs també jo sóc sobirà a la terra i mano d’empunyar les armes i complir les ordres del rei.Tanmateix, no pogué realitzar aquest designi tan cruel.
6 Nicànor, inflat d’orgull, estava decidit a erigir un monument commemoratiu de la victòria amb les armes de Judes i dels seus homes.
7 Però el Macabeu mantenia una confiança indefectible, convençut que obtindria l’ajut del Senyor.
8 Per això animava els seus partidaris a no tenir por de l’atac dels pagans. Considerant les ajudes que anteriorment Déu els havia dispensat, també ara podien esperar que l’Omnipotent els donaria la victòria.
9 Judes els encoratjava amb paraules tretes dels llibres de la Llei i dels Profetes. També els recordava els combats que havien sostingut fins ara, i així els omplia d’entusiasme.
10 I després que els hagué abrandat, els acabà de convèncer recordant-los la deslleialtat dels pagans i com havien violat els juraments.
11 D’aquesta manera Judes va armar cada un dels seus homes, no amb la seguretat que donen escuts i llances, sinó amb la fermesa rebuda d’unes paraules convincents. Finalment va explicar-los un somni fidedigne que els omplí tots d’alegria.
12 Això és el que Judes va veure: Onies, que havia estat gran sacerdot, home de grans qualitats, d’aparença modesta i de caràcter amable i que des de petit havia après a practicar totes les virtuts, ara estenia les mans i pregava pel conjunt del poble jueu.
13 Després s’apareixia a Judes un home de cabells blancs i de gran dignitat, impressionant per la majestat que l’envoltava.
14 Onies deia a Judes: «Aquest home és Jeremies, el profeta de Déu, l’amic dels seus germans, que sempre prega a favor del poble i de la ciutat santa.»
15 Llavors Jeremies allargava la mà dreta i donava a Judes una espasa d’or. I, mentre la hi donava, deia aquestes paraules:
16 «Rep aquesta espasa santa com un regal de Déu: amb ella esmicolaràs els enemics.»
17 Aquestes paraules tan magnífiques de Judes van tenir la virtut d’aixecar la moral de l’exèrcit i armar els joves de valor. La ciutat de Jerusalem, la religió i el temple estaven en perill; per això van determinar de no atrinxerar-se al campament, sinó passar ardidament a l’atac i decidir la situació en el combat cos a cos.
18 La inquietud que sentien per les dones i els fills, pels germans i els parents, era menor que la preocupació, primera i més gran, pel temple consagrat.
19 Per la seva banda, els qui s’havien quedat a la ciutat sentien un fort neguit, inquiets pel resultat d’una batalla a camp obert.
20 Tots esperaven quin seria el desenllaç del conflicte. L’enemic s’havia concentrat i estava format en ordre de batalla; els elefants ocupaven posicions favorables i la cavalleria cobria les ales de l’exèrcit.
21 El Macabeu contemplava aquell desplegament de tropes, el seu armament tan variat i la ferotgia dels elefants. Llavors va aixecar les mans al cel i va invocar el Senyor que obra meravelles. Sabia que no són les armes les que donen la victòria, sinó la decisió de Déu, que concedeix el triomf als qui en són dignes.
22 Judes va pregar dient:– Tu, Senyor, en temps d’Ezequies, rei de Judea, vas enviar el teu àngel que va exterminar cent vuitanta-cinc mil homes de Sennaquerib.
23 També ara, sobirà del cel, envia un àngel bo a sembrar davant nostre el pànic i el terror.
24 Amb el poder del teu braç, fereix aquesta gent que ha gosat injuriar-te i que ara ataca el teu poble sant.Amb aquestes paraules, Judes va acabar la pregària.
25 L’exèrcit de Nicànor avançava al so de les trompetes i dels cants de guerra.
26 Els de Judes van entrar en combat amb invocacions i pregàries.
27 I, lluitant amb les mans i pregant a Déu en el seu cor, van abatre més de trenta-cinc mil enemics. Aquesta manifestació del poder de Déu els va omplir d’alegria.
28 Acabada la batalla, i quan es retiraven tots joiosos, van reconèixer el cos estès de Nicànor, encara revestit amb l’armadura.
29 Enmig dels clams i de l’agitació, els jueus beneïen el Déu sobirà en la seva llengua materna.
30 Judes, que havia combatut amb cos i ànima a primera fila pels seus conciutadans i que havia guardat des de jove l’afecte pels seus compatriotes, va ordenar que tallessin el cap de Nicànor i tot el seu braç fins a l’espatlla i que els duguessin a Jerusalem.
31 Arribat a la ciutat, Judes convocà els seus compatriotes i va fer posar els sacerdots davant l’altar. Després féu venir la guarnició de la ciutadella.
32 Va mostrar a tothom el cap del malvat Nicànor i la mà que aquell infame havia estès amb burla i insolència contra el sant temple de l’Omnipotent.
33 Judes va manar de tallar la llengua de l’impiu Nicànor i la féu partir a trossets perquè la donessin als ocells. I féu penjar també davant el temple el seu braç per mostrar on l’havia dut la seva follia.
34 Aleshores tothom, mirant al cel, donà gràcies al Senyor gloriós tot dient:– Beneït sigui Déu que ha guardat net de tota màcula el seu sant temple!
35 Judes va fer clavar el cap de Nicànor a la muralla de la ciutadella com a signe clar i visible de l’ajut del Senyor.
36 Tots van decidir amb vot unànime de comptar aquell dia entre els assenyalats i celebrar-lo cada any el dia tretze del mes que en arameu es diu d’adar, la vigília del dia anomenat de Mardoqueu.
37 Aquests són els fets de la història de Nicànor. D’aquell temps ençà, la ciutat de Jerusalem ha quedat en poder dels hebreus, i per això jo puc acabar aquí la meva narració.
38 Si la composició és bona i encertada, he aconseguit el que volia. Si és mediocre i de poc valor, vol dir que no he sabut fer-hi més.
39 Tan dolent és beure vi sol com beure aigua sola. Però, així com el vi barrejat amb aigua és una beguda agradable i deliciosa, igualment és l’art de compondre el relat allò que encisa l’orella dels lectors. I amb aquestes paraules acabo.