17 L’orgull d’Antíoc es va inflamar, però el rei no s’adonava que, si el Senyor semblava desentendre’s del seu temple, era per poc temps, irritat com estava pels pecats dels habitants de Jerusalem.
18 I si aquests no haguessin anat tan enllà amb els seus molts pecats, Antíoc hauria hagut de renunciar a la seva gosadia, fuetejat només d’entrar al temple, com Heliodor, aquell que Seleuc havia enviat a inspeccionar el tresor.
19 Però el Senyor no havia escollit el seu poble per amor del temple, sinó el temple per amor del seu poble.
20 Per això, el temple sant, que havia participat de les desgràcies del poble, participaria més endavant dels beneficis que aquest havia de rebre. En el seu enuig, el Déu totpoderós havia abandonat el temple, però ara que el Senyor sobirà s’ha reconciliat amb el seu poble, el temple ha estat restaurat en tota la seva glòria.
21 Antíoc es va endur del temple trenta-nou mil quilos de plata i se’n va anar ràpidament a Antioquia. Inflamat d’orgull i de supèrbia, s’afigurava que havia fet navegable la terra ferma i obert camins pel mar.
22 Darrere d’ell va deixar delegats per vexar el poble jueu. A Jerusalem hi posà Filip, natural de Frígia, d’un caràcter més brutal encara que el qui l’havia nomenat.
23 A Garizim hi deixà Andrònic. I, a més d’aquests, hi havia Menelau, que avantatjava en molt els altres per l’hostilitat que demostrava envers els seus conciutadans jueus.