19 Però ell s’estimà més una mort gloriosa que una vida ignominiosa, i s’avançà voluntàriament cap al suplici de l’esquarterament,
20 després d’escopir el que tenia a la boca. Així va demostrar com cal rebutjar amb decisió allò que la Llei prohibeix de menjar, ni que sigui al preu de la pròpia vida.
21 Els encarregats d’aquell àpat sacrificial contrari a la Llei, feia molts anys que coneixien Eleazar. Per això se l’endugueren a part i li aconsellaven que es fes portar carn que era permès de menjar segons la Llei, preparada expressament per a ell; ell només hauria de fer veure que se la menjava com si fos un bocí de carn de les víctimes sacrificades per ordre del rei:
22 amb això s’estalviaria la mort i rebria el tracte humà que mereixia la vella amistat amb ells.
23 Però Eleazar va prendre una noble decisió, digna dels seus anys, de la seva honorable ancianitat i dels seus venerables cabells que les fatigues havien tornat blancs; una decisió digna encara d’una conducta exemplar, observada des de la infantesa, i digna sobretot de la legislació santa, establerta pel mateix Déu. Va respondre que l’enviessin de pressa al país dels morts.
24 I afegí:– Un fingiment com aquest no és digne d’un home de la meva edat. Molts joves es pensarien que Eleazar, als seus noranta anys, ha adoptat els costums estrangers.
25 Ells podrien esgarriar-se si jo m’avenia a aquesta simulació, tot plegat per assegurar-me una mica més de vida. Quina infàmia no deshonraria la meva ancianitat!