7 Però no va afluixar el seu orgull; al contrari, ple d’arrogància i encès d’indignació contra els jueus, ordenà d’apressar la marxa. El resultat fou que va caure del carruatge, que avançava a tota velocitat. Aquesta caiguda desgraciada li deixà masegats tots els membres del cos.
8 Aquell arrogant que fins fa poc es creia ser més que un mortal, capaç de donar ordres a les ones de la mar i de pesar amb les balances els cims de les muntanyes, ara jeia estès a terra i havia de ser transportat en una llitera. Així, davant de tothom, Déu mostrava el seu poder.
9 Els ulls d’aquell malvat formiguejaven de cucs. Viu encara, la carn li queia a miques enmig de sofriments atroços. La fortor d’aquella podridura provocava nàusees en tot l’exèrcit.
10 Aquell home que fins feia poc es pensava que tenia al seu abast els astres del cel, ara ningú no es veia amb cor de transportar-lo, tan insuportable era la fetor que desprenia.
11 Aleshores Antíoc, finalment, començà a afluixar aquella arrogància extrema. Completament abatut i turmentat per uns sofriments cada vegada més grans, anà prenent consciència del càstig de Déu.
12 I com que ni ell mateix no podia suportar la seva fetor, va confessar:– És de justícia sotmetre’s a Déu i, mortals com som, renunciar a fer-nos iguals a ell.
13 Aquell home menyspreable pregava al Senyor, que ja no havia de tenir misericòrdia d’ell. Prometia