1 Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem.
2 Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,tot és efímer, tot és en va.
3 Què en treu l’homede tots els treballsamb què s’afanya sota el sol?
4 Una generació se’n va,i una altra ve,però la terra es manté sempre.
5 El sol surt, el sol es pon,anhelant d’arribar al llocd’on tornarà a sortir.
6 El vent bufa de tramuntana,ara es gira de migjorn;dóna voltes i més voltesi refà el camí que havia fet.
7 Els rius corren cap al mar,i el mar no s’omple mai;però els rius no cessend’anar sempre al mateix lloc.
8 Les paraules són pura rutinai no val la pena de parlar;l’ull no s’acontenta del que veuni l’orella del que sent.
9 Allò que ha passat tornarà a passar,allò que s’ha fet tornarà a fer-se:no hi ha res de nou sota el sol.
10 Quan d’una cosa diuen:«Mira, això és nou!»,segur que ja existia abans,en el temps que ens ha precedit.
11 De les generacions passadesno en queda cap record,ni en quedarà cap de les futures;el seu record s’haurà esvaïtentre els qui vindran després.
12 Jo, Cohèlet, que era rei d’Israel, a Jerusalem,
13 vaig posar-me amb tota l’ànima a investigar amb l’ajut de la saviesa tot el que passa sota el cel: un mal ofici, val a dir-ho, que Déu ha imposat als humans!
14 Vaig mirar tot el que es fa sota el sol, però vaig veure que tot és en va i afany inútil:
15 «El que és tort no es pot adreçar;amb el que manca, no hi pots comptar.»
16 Em deia a mi mateix: «He crescut i avançat en saviesa més que cap altre dels reis que m’han precedit a Jerusalem. He fet l’experiència d’abundar en saviesa i coneixement.»
17 Però, després de llançar-me a investigar saviesa i coneixement, insensatesa i niciesa, vaig comprendre que també això és un afany inútil.
18 Perquè:«Com més saviesa, més neguit;com més coneixement, més sofrença.»