1 Reflexiona bé abans de dir res; no tinguis pressa a parlar en presència de Déu. Déu és al cel i tu a la terra; per tant, mesura les teves paraules.
2 Perquè així com l’excés de preocupacions provoca somnis, les moltes paraules porten a una xerrameca estúpida.
3 Quan facis una prometença a Déu, no triguis a complir-la, que Déu no es complau en els insensats: allò que promets, compleix-ho.
4 Més val no prometre que no pas prometre i no complir.
5 No permetis que una sola paraula et faci culpable tot tu i després hagis de dir a l’enviat de Déu: «Ho he fet per error.» Déu podria indignar-se pel que has dit i fer fracassar l’obra que portes entre mans.
6 On hi ha massa somnis, abunden les vanes il·lusions i la xerrameca. Tu, però, sàpigues reverenciar Déu.
7 Si en aquest país veus que el pobre és oprimit i que són violats el dret i la justícia, no te n’estranyis, perquè una autoritat en té per sobre una altra que la protegeix, i per sobre encara hi ha una autoritat superior.
8 L’avantatge d’un país, en tots sentits, és que el rei mateix es preocupi del seu territori.
9 El qui estima el dinerno en té mai prou,el qui cobeja la riquesano en treu profit.Tot això també és en va.
10 Com més béns té algú,més gent se n’aprofita,i l’únic que en treu l’amoés mirar-s’ho.
11 El treballador dorm bé,mengi poc o mengi molt;però el ric, de massa tip,no pot dormir.
12 He vist sota el sol una gran desgràcia: la de l’home que ha atresorat una fortuna en perjudici propi.
13 Ve un dia que la perd en un mal negoci, i si té fills, es queden sense res.
14 Va sortir nu de les entranyes de la mare i nu se’n tornarà, tal com va venir. Del seu treball no n’ha tret res que es pugui empor-tar.
15 I això és una gran desgràcia: que se n’hagi d’anar tal com havia vingut. Què n’haurà tret de treballar en va?
16 És més: tots els seus dies es consumeixen en la foscor, el neguit, el sofriment i l’enuig.
17 La conclusió d’allò que he vist és aquesta: és bo que l’home mengi, begui i gaudeixi de la felicitat del treball amb què s’afanya sota el sol, durant els dies comptats de vida que Déu li dóna; aquest és el destí que Déu li assigna.
18 A més, és un do de Déu que un home hagi rebut béns i riqueses, que tingui la possibilitat de fruir-ne i de prendre’n la part que li pertoca, i que gaudeixi del seu treball.
19 Un home així no pensarà gaire en la brevetat de la seva vida, perquè Déu el fa estar atent al goig del seu cor.